Aquesta reflexió arranca perquè no he pagat el tiquet per passar al Palau de la Ciutat a Jaipur (Índia), i comprenc que es cobre vaja, però ja portava massa entrades a molts llocs. Preferia passejar per vore qualsevol altra cosa que em creuara pel carrer amb el temps que tenia. Com diu el publicista Carlos Thompson: s’ha de triar, tot no pot ser.
A París totes les cadires de les terrasses miren cap a fora, a vore qui o què passa. El francés Charles Baudelaire (El pintor de la vida moderna, 1863) va popularitzar el concepte de Flâneur: s’ha de caminar sense propòsit concret per a absorbir la vida real, deixant-se dur més pel teixit emocional que pels elements turístics. Lauren Elkin incorpora la Flâneuse des d’una òptica feminista (Flâneuse: dones caminen la ciutat a París, Nova York, Tòquio, Venècia i Londres, 2016) perquè, evidentment, caminar per un lloc o altre estava i està reservat segons qui ets i per on vas.
Tornant a l’Índia, William Dalrymple (La ciutat dels Djinns, 1993) ens mostra les diferents Delhis que conviuen, una damunt de l’altra, en la ciutat actual. I es comprén de seguida, ja que he passejat aquests dies per Chandni Chowk a la vella Delhi des de la mesquita cap avall en plena temporada de monsó i puc dir que eixa estampa es queda gravada per sempre amb tots els seus matisos.
Edgar Allan Poe (L’home de la multitud, 1840), autor que va fascinar Baudelaire, el va inspirar amb la història d’una persona que estava en un café i se’n va darrere d’una altra, nit i dia per Londres, només per la curiositat que li va generar el fet de vore-la. Curiositat. M’agrada preguntar qui és, a qui siga, si em sona la seua cara i, conega o no la gent, al cap de cinc minuts puc saber on viu i a qui vota, com m’ha passat amb qui portava el tuk-tuk (carrets de tres rodes típics a les ciutats índies) o amb qui em posava el pollastre amb salses i espècies a la paradeta de la cantonada. Parlar, discutir o tractar està en hores baixes segons a quina generació pertanys i no és la meua.
És cert que ara hi ha una tendència turística anomenada Slow travel que va d’això, de triar menys destinacions i fer més immersió. Però, vaja, tampoc soc hipòcrita, m’agrada córrer molt i vore tots els estereotips que puc i anar falsant-los. A la fi, sempre es reconeixen socialment les grans obres o paratges i totes les modes massifiquen els mateixos indrets i d’això és difícil fugir.
Però sí que és cert que amb una perspectiva de Flâneuse es poden incorporar a l’experiència, a Jaipur i Agra o en altres ciutats de l’Índia, valguen d’exemple ara que les he vistes, elements estructurals com l’urbanisme per les places que no pots creuar a causa del trànsit; el comerç amb el regateig entre dues persones que es coneixen; la religió per un altar improvisat en una vorera; la comunicació per l’actual moviment juvenil de protesta de les “paneroles”; el treball i l’ús de l’espai públic segons l’hora, gènere i lloc on estàs; la relació amb la natura i els animals pel verd i vaques, gossos o micos que et creues; l’educació en vore de sobte un baix amb set criatures i una professora que fa el que pot amb el que té i, així, per tot allò que et trobes quan no t’ho esperes.
John Urry (La mirada turística, 1990) explicava com el turisme està socialment construït i ens predisposa a buscar determinats llocs, imatges i experiències fora de la vida quotidiana. I parlant de turisme diferenciem Flâneuse de Wanderlust, mot que explora Rebecca Solnit (Wanderlust: una història del caminar, 2000), ja que ella amplia la mirada cap al que ens aporta viatjar i conéixer altres realitats, més que a sentir el batec d’una ciutat coneguda o no. Podríem dir que el periodista Héctor González uneix ambdós conceptes perfectament: tafaneja les ciutats i, sobretot, la seua València amb una profunditat excepcional i, al mateix temps, és un gran viatger global.
Una mirada sociològica sobre tot açò la podem identificar amb Georg Simmel (Les grans ciutats i la vida de l’esperit, 1903), que estudia com es genera la indiferència davant d’una sobreestimulació constant a la ciutat i com aquesta modela la psique i no només el paisatge; o amb Michel de Certeau (La invenció del quotidià, 1980), que mira Manhattan des de dalt del World Trade Center i ho contrasta amb anar a peu de carrer i ve a dir que caminar és al sistema urbà el que la parla és al llenguatge.
Conclusió: amb Flâneuse parlem de ser persones espectadores i no protagonistes inconscients; de deixar-nos dur i perdre’ns per trobar allò que no buscàvem; de tindre la curiositat infantil de qui encara se sorprén; de lligar intuïtivament allò que detectem amb el que sabem o de quedar-nos amb els records viscuts més que amb els previstos.
